Agenda

Roda de presentacions de les novetats dels autores/es locals.

Cerdanyola del Vallès

16.30h Parada de la llibreria L'aranya. Plaça Enric Granados

Manresa

19h Parada de la Llibreria Murmuri. Passeig Pere III

Ampla i serena o estreta i abrupta, la llera marca —fràgilment però tossuda— els límits de l’aigua que la senyoreja; en la llera s’acumulen sorres, pedres, sediments, troncs, restes de records de catàstrofes i riuades; en temps de sequera, la llera és la guardiana de la memòria de l’aigua, la que ens recorda i ens adverteix del perill d’oblidar el camí que l’aigua va marcar, i espera pacient perquè sap que, inevitable, tornarà a córrer pel seu cos eixut, amansirà les cicatrius i omplirà de verd i de vida els seus marges. La llera és resistent perquè sap que res no la destrueix, només la modifica i que això la fa més forta.

Les nostres vides són rius, ens deia Jorge Manrique. La poeta Sònia Moya li respon amb una metàfora potent i agosarada que recorre tot el seu poemari: potser les nostres vides no són rius, potser les nostres vides són lleres, eixutes i ufanoses, clivellades i desbordants. I també plenes de misteris i d’enigmes, com les pedres precioses i resplendents que dormen enterrades als llots de les nostres entranyes.

L’argelaga del desig neix del desig. El desig de ser. El desig de creure i d’il·lusionar-se. El desig d’entendre i d’entendre’s. El desig d’atrevir-se i anar més enllà. El desig de la pell i el desig de la carn. I de quan el desig mor per donar lloc a la resta, que també en forma part.

Sònia Moya hi posa els textos i la veu. Berta Sala i Santi Careta, la música, des de totes les seves possibilitats. I el desig, l’hi posen totes.

Entrades: https://www.casaelizalde.com/arts-esceniques/largelaga-del-desig/

Ampla i serena o estreta i abrupta, la llera marca —fràgilment però tossuda— els límits de l’aigua que la senyoreja; en la llera s’acumulen sorres, pedres, sediments, troncs, restes de records de catàstrofes i riuades; en temps de sequera, la llera és la guardiana de la memòria de l’aigua, la que ens recorda i ens adverteix del perill d’oblidar el camí que l’aigua va marcar, i espera pacient perquè sap que, inevitable, tornarà a córrer pel seu cos eixut, amansirà les cicatrius i omplirà de verd i de vida els seus marges. La llera és resistent perquè sap que res no la destrueix, només la modifica i que això la fa més forta.

Les nostres vides són rius, ens deia Jorge Manrique. La poeta Sònia Moya li respon amb una metàfora potent i agosarada que recorre tot el seu poemari: potser les nostres vides no són rius, potser les nostres vides són lleres, eixutes i ufanoses, clivellades i desbordants. I també plenes de misteris i d’enigmes, com les pedres precioses i resplendents que dormen enterrades als llots de les nostres entranyes.

Ampla i serena o estreta i abrupta, la llera marca —fràgilment però tossuda— els límits de l’aigua que la senyoreja; en la llera s’acumulen sorres, pedres, sediments, troncs, restes de records de catàstrofes i riuades; en temps de sequera, la llera és la guardiana de la memòria de l’aigua, la que ens recorda i ens adverteix del perill d’oblidar el camí que l’aigua va marcar, i espera pacient perquè sap que, inevitable, tornarà a córrer pel seu cos eixut, amansirà les cicatrius i omplirà de verd i de vida els seus marges. La llera és resistent perquè sap que res no la destrueix, només la modifica i que això la fa més forta.

Les nostres vides són rius, ens deia Jorge Manrique. La poeta Sònia Moya li respon amb una metàfora potent i agosarada que recorre tot el seu poemari: potser les nostres vides no són rius, potser les nostres vides són lleres, eixutes i ufanoses, clivellades i desbordants. I també plenes de misteris i d’enigmes, com les pedres precioses i resplendents que dormen enterrades als llots de les nostres entranyes.

El vi ens omple la vida de colors i aromes. Com la poesia. Els versos ens fan, a vegades, perdre el nord. Com el vi. Cadascú amb el seu llenguatge. Com la Sònia Moya i la Rusó Sala, que posen veu, a través de la poesia i la música, a allò que ens crema a totes per dins. Brinden per la transformació, pel repòs de les coses que fan mal, pel pas del temps i per tot allò que fermenta. L’alquímia del vi dita en vers.

L’espectacle travessa la intimitat de l’individu per transformar-la en paraula col·lectiva, a través de temes compartits com el dolor, la dificultat, la por o les mancances, l’amor en totes les seves perspectives i el desig com a motor de l’ésser humà. Una proposta propera i feminista que aposta per la paraula com a camí cap a l’entesa i la transformació social.

Cal reservar entrada.