El monstre de la poesia, que sempre fa vacances llargues perquè també li agrada escriure versos, va visitar el mes de desembre l’INS Cal Gravat de Manresa. La Núria Robles i el seu grup de literatura van passar uns dies acompanyades pel llenguatge poètic i van viure en les seves pròpies carns l’experiència de l’escriptura.
Va ser un regal treballar amb gent tan disposada. Gràcies a totes.
Aquí una selecció dels poemes que en van sorgir.
DETECCIÓ PRECOÇ
Febre, tos, malestar general
Truca al cap.
Veus que ressonen dintre meu
el control se m’escapa.
Llàgrimes, dolor, falta d’aire
un, dos, tres… Respira
Avalua els símptomes
Salut interna
que em desmunta sencera.
Aïllament involuntari
Món que continua girant
i jo, perduda
dins del meu cap.
Detecció precoç, deien
laberint del meu cap
buscant aquella nena
que ja no sé identificar.
Alba i Lídia
Cada un, diferent com és dels altres,
viu enmig de lletres i paraules
esperant, pacientment,
per avançar en la història.
Mes, cada un, no pot decidir quin és el seu relat.
Cada un, diferent com és dels altres,
té un patró únic:
plecs, pintades i esquerdes
que el fan especial.
L’Atzar, capritxós com és,
juga amb els punts de llibre,
que sols es poden deixar portar.
Anònim
Seria un mirall, un amb fils daurats.
Un d’aquells de princesa,
ple de flors de colors.
Però un segon bastaria
per sentir-me un objecte invisible.
Seria un mirall transparent i fràgil,
que exposa la seva delicadesa;
tot i que, l’exterior mostrés la fermesa
que en realitat mancava.
Seria un mirall portador de ferides d’origen de fàbrica,
ferides que ningú és capaç d’arreglar,
ferides plenes de fils matadors.
No perquè no ho volgués,
no perquè no ho desitgés.
Rebeca Sellán
LA CAFETERIA
Cafeteria, dolça melodia del cafè
on les taules parlen xiuxiuejant
històries de somriures i mirades
Entre rialles i secrets compartits.
Cafeteria, on el cor batega al compàs d’una cançó
de notes que ballen damunt la taula
on les hores es vesteixen amb aromes
i la vida esdevé un poema de plaer.
Cafè, beuratge amb regust de matins
de cares cansades i parpelles caigudes.
Cafeteria, on el temps es retarda
i l’ànima descansa.
Lídia Hidalgo
Si jo fos un part del cos
seria aquella cella despentinada
aquelles pestanyes definides
aquell gra emprenyador
aquell os que peta quan no pot més
seria el batec del cor després de córrer.
Íngrid Moreno
