Agenda
22 / 8 / 2026
21:00 h
Cacau (Olot)
Poesia o barbàrie
Per concretar
28 / 8 / 2026
18:30 h
Ripoll
L'argelaga del desig al Festival Pirineu, Terra de versos
Amb Lu Rois i Santi Careta
L’argelaga del desig neix del desig. El desig de ser. El desig de creure i d’il·lusionar-se. El desig d’entendre i d’entendre’s. El desig d’atrevir-se i anar més enllà. El desig de la pell i el desig de la carn. I de quan el desig mor per donar lloc a la resta, que també en forma part.
Sònia Moya hi posa els textos i la veu. Lu Rois i Santi Careta, la música, des de totes les seves possibilitats. I el desig, l’hi posen totes.
https://www.ticketic.org/ca/entrades/iv-pirineu-terra-de-versos-ripoll
24 / 9 / 2026
18:00 h
Arc de Triomf
Signatures de Llera a la Setmana del Llibre en català
Parada de Godall Ed.
01 / 10 / 2026
18:00 h
Biblioteca d’Avinyó
Lectura i conversa al voltant de Dir el monstre
Compartim la vida amb una sèrie de monstres, monstres que ens revelen alguna cosa singular de nosaltres, quelcom que s’inscriu en les nostres pors, en les nostres vulnerabilitats. Sònia Moya n’ha fet poesia fent aparèixer al seu llibre alguns dels monstres que ens poden assetjar al llarg de la vida. Alguns són monstres discrets; d’altres, més vistosos. N’hi ha que se’ns entaforen a dins, i d’altres es mantenen a certa distància. N’hi ha que els creem nosaltres, mentre que d’altres ens cauen al damunt. També, però, n’hi ha alguns amb qui podem establir una relació amable. Monstres de tota mena. Moya ens ho descriu molt bé amb els seus poemes.
Dir el monstre és un llibre de poesia on els versos juguen amb les paraules, reflexionen, denuncien i donen veu a les fragilitats de les persones. Sònia Moya ens ofereix una poesia molt actual, i ens revela que, per conèixer els monstres, els hem d’anomenar, els hem de dir. Perquè posar-los nom, parlar-ne, és un acte de poder.
02 / 10 / 2026
18:00 h
La Fosforera (Arenys)
Presentació de Llera
Amb Laura Pache Carballo
Ampla i serena o estreta i abrupta, la llera marca —fràgilment però tossuda— els límits de l’aigua que la senyoreja; en la llera s’acumulen sorres, pedres, sediments, troncs, restes de records de catàstrofes i riuades; en temps de sequera, la llera és la guardiana de la memòria de l’aigua, la que ens recorda i ens adverteix del perill d’oblidar el camí que l’aigua va marcar, i espera pacient perquè sap que, inevitable, tornarà a córrer pel seu cos eixut, amansirà les cicatrius i omplirà de verd i de vida els seus marges. La llera és resistent perquè sap que res no la destrueix, només la modifica i que això la fa més forta.
Les nostres vides són rius, ens deia Jorge Manrique. La poeta Sònia Moya li respon amb una metàfora potent i agosarada que recorre tot el seu poemari: potser les nostres vides no són rius, potser les nostres vides són lleres, eixutes i ufanoses, clivellades i desbordants. I també plenes de misteris i d’enigmes, com les pedres precioses i resplendents que dormen enterrades als llots de les nostres entranyes.
