El monstre de la poesia segueix la ruta

El monstre de la poesia, que sempre fa vacances llargues perquè també li agrada escriure versos, va visitar el mes de desembre l’INS Cal Gravat de Manresa. La Núria Robles i el seu grup de literatura van passar uns dies acompanyades pel llenguatge poètic i van viure en les seves pròpies carns l’experiència de l’escriptura.

Va ser un regal treballar amb gent tan disposada. Gràcies a totes.

Aquí una selecció dels poemes que en van sorgir.

 

DETECCIÓ PRECOÇ

Febre, tos, malestar general

Truca al cap.

Veus que ressonen dintre meu

el control se m’escapa.

Llàgrimes, dolor, falta d’aire

un, dos, tres… Respira

Avalua els símptomes

Salut interna

que em desmunta sencera.

Aïllament involuntari

Món que continua girant

i jo, perduda

dins del meu cap.

Detecció precoç, deien

laberint del meu cap

buscant aquella nena

que ja no sé identificar.

 

Alba i Lídia

 

Cada un, diferent com és dels altres,

viu enmig de lletres i paraules

esperant, pacientment,

per avançar en la història.

Mes, cada un, no pot decidir quin és el seu relat.

Cada un, diferent com és dels altres,

té un patró únic:

plecs, pintades i esquerdes

que el fan especial.

L’Atzar, capritxós com és,

juga amb els punts de llibre,

que sols es poden deixar portar.

Anònim

 

Seria un mirall, un amb fils daurats.

Un d’aquells de princesa,

ple de flors de colors.

Però un segon bastaria

per sentir-me un objecte invisible.

Seria un mirall transparent i fràgil,

que exposa la seva delicadesa;

tot i que, l’exterior mostrés la fermesa

que en realitat mancava.

Seria un mirall portador de ferides d’origen de fàbrica,

ferides que ningú és capaç d’arreglar,

ferides plenes de fils matadors.

No perquè no ho volgués,

no perquè no ho desitgés.

Rebeca Sellán

 

LA CAFETERIA

Cafeteria, dolça melodia del cafè

on les taules parlen xiuxiuejant

històries de somriures i mirades

Entre rialles i secrets compartits.

Cafeteria, on el cor batega al compàs d’una cançó

de notes que ballen damunt la taula

on les hores es vesteixen amb aromes

i la vida esdevé un poema de plaer.

Cafè, beuratge amb regust de matins

de cares cansades i parpelles caigudes.

Cafeteria, on el temps es retarda

i l’ànima descansa.

Lídia Hidalgo

 

Si jo fos un part del cos

seria aquella cella despentinada

aquelles pestanyes definides

aquell gra emprenyador

aquell os que peta quan no pot més

seria el batec del cor després de córrer.

Íngrid Moreno

L’argelaga va cremar

Dissabte 11 de novembre vam estrenar l’Argelaga del desig, amb Lu Rois i Santi Careta, gràcies a la confiança de la Fundació Miquel Martí i Pol i el seu cicle Amb Veu Pròpia.

Un gust de públic, d’organització i, sobretot, de companys. Tenim una nova criatura, i és meravellosa.

I aquí el regalàs de les fotos l’Edu Morató, de Càrdali.

Seguirem sembrant argelagues.

 

 

Poesia i Cultura Clandestina

Ahir vam buscar el  límit de la legalitat amb l’Anna Casajuana i els nostres versos. Va ser un vespre fantàstic gràcies a l’entusiasme i al treball de la gent del Cultura Clandestina, de Sant Joan de Vilatorrada. Un gust haver compartit el marge amb vosaltres!

Fotos: Xicu i Tieta

El monstre de la poesia visita Cardona

Fa uns dies la colla de batxillerat de l’INS Sant Ramon, amb la seva estupenda professora Montse Cosp, van atrevir-se de valent amb el monstre de la poesia. Fruit d’aquesta experiència són aquests poemes.

Experiències com aquesta fan la vida una mica més dolça.

 

Tot

No he fet res, res de res, no pas

res, no soc res, però soc així.

Així com? Així, com tothom?

No, jo soc un arbre que creix endins

Les meves arrels ocupen

més que el que ensenyo als altres,

i les vull mostrar, però ningú

pot, o vol, escoltar.

Però en mi no es veu res, res de res,

perquè no soc res, no mostro res,

però ja arribarà algú que no només

contempli una tija que no es pot allargar.

Algú veurà les meves arrels

que creixen amagades per por,

que creixen avergonyides de com són,

I algú veurà que jo, que jo ho soc tot.

 

                      Arnau Caparroz Lucas – 1r bat

 

La mar

Si jo fos una cosa seria la mar

Extremadament lliure, amb les seves onades incontrolables,

però, alhora delimitada per la terra.

A vegades, sense cap raó, violenta i destructora,

d’altres, calmada i riallera.

A les parts més profundes dins meu hi ha foscor,

a la superfície, aigua cristal·lina.

Tinc tanta pressió que mai ningú no em podrà descobrir totalment,

ni tan sols jo mateixa.

Joana Sala Xarpell – 1r bat

Una pàgina d’un llibre,

una pàgina que va i ve,

que està en constant moviment,

a vegades va parant.

Tot i parar, segueix;

mai no es queda en el mateix lloc,

segueix en moviment

a la recerca d’una història.

 

                 Manal – 1r bat

 

Si jo fos

I si no sé què soc, qui soc?

Si realment el meu jo es una incertesa

No sé com descriure’m

Soc com una fulla,

una fulla que cau d’un arbre i surt volant

Sense seguir un camí, flueix

El vent, els arbres…

tots els obstacles que es troba pel camí li fan esquerdes

Unes esquerdes que a simple vista són irreparables

I, de cop, desapareixen

Em perdo en l’horitzó i segueixo el meu camí confós

El camí que m’està marcant la vida

 

           Júlia Haro Galera – 1r bat

               

Compartir amb l’Adriana Bertran

Dilluns vam presentar la segona edició de Viaje de vuelta al Yo. Viaje de vuelta al Nosotras, de l’Adriana Bertran. Va ser un acte carregat d’amor i de realitat. Agraeixo haver pogut compartir aquesta estona amb l’Adriana i amb tots els que vau venir. Gràcies, també, Llibreria   Papasseit!

 

175000 anys

Divendres passat es va descobrir el misteri de la Muntanya del Casino de Vic. Aquí en teniu el resum del resultat artístic.

Un plaer haver treballat amb Pol Aregall, Júlia Vallejo, Jordi Casas, Carla Serrat, Albert Coma Bau i Ferran Garcia, de la mà de l’Anna Dot.

L’INS Manresa SIS torna a provocar el monstre

Sembla que l’Institut Manresa SIS no en va tenir prou l’any passat, perquè enguany ha tornat a cridar el Monstre de la Poesia… i ha anat de conya! Com sempre, la selecció no és fàcil de fer, perquè ha estat una experiència creativa d’alçada!

Gràcies a la Dolors Gordó i el Daniel Escolà per fer-ho possible.

Gràcies al CRP del Bages pel suport.

 

Aquí en teniu la mostra!

 

 

El vent que mou la terra on estic clavada,

on en el fons s’amaga el passat,

un passat com el fang moll,

fosc,

les arrels es fan gruixudes

per suportar més pes

i pugen.

El tronc que em sosté

és el camí per on vaig

i porta les cicatrius

que deixa el passat.

Veig l’esperança

en un futur on les fulles són clares

i varien,

canvien de color i construeixen un camí

on hi ha la llum del meu destí.

Noa Gómez 4t ESO

 

De llum era,
De foscor soc,
De llum seré.
Fa temps vaig guanyar,
Fa poc he perdut,
d’aquí poc guanyaré.
Ho tenia tot,

Ho vaig perdre tot,
Ho tornaré a tenir tot.
Realment la foscor és dolenta?
M’impedeix respirar,
M’ajuda a aprendre.
D’allò que era em vaig privar,
Tornaré a ser jo,
Potser torno a brillar.
Ara sento que podria ser feliç desapareixent,
La soledat és l’única companyia que m’aguanta,
estar sol està bé,
sentir-ho, no tant.
Compadeixo els arbres,
Sols, amb una història a explicar,
Incapaços de moure’s per abraçar.
En el fons em representen,
Lligats a un passat inoblidable,
Amb un futur ple de llum.
D’aquí poc recuperaré la llum,
D’aquí poc deixaré d’
estar escanyada,
d’aquí poc respiraré sense punxes al coll.
Jana Ferreira Santiago 4t ESO

 

 

EL MEU COR S’HI VEU AFECTAT

Busco una capçada rosa,

amb un dia taronja

que l’acompanyi.

Però les meves arrels són fosques,

tenyides de normes i amenaces.

He de renunciar-hi

si no trobo la manera

de conviure amb elles.

Una papallona es posa

entre les meves branques

i em recorda

que estic viva.

Lia Viguera i Coromina 4t ESO

 

Allò que no podem canviar,

una font de nostàlgia que brolla i no s’acaba.

Arrels que ens neguem a oblidar

I, malgrat tot,

El sol ens visita per enèsima vegada,

com un mantra ancestral xiuxiuejat a cau d’orella.

“Avança, Camina, Oblida. Avança.”

Teo Garcia 4t ESO

 

DETECCIÓ PRECOÇ DEL PERILL

Què he de fer

en cas que res surti bé?

Si tens

sensació de falta d’aire,

les mans suades i un nus a l’estómac.

T’has de posar en contacte amb els professionals de la salut.

Truca al CAP o al 061

El teu metge avaluarà els símptomes.

No tens res,

tranquil·la.

Pots consultar els resultats a través de l’aplicació.

Però segueixo nerviosa.

Has d’identificar els teus contactes estrets.

Vigila amb qui t’ajuntes.

Recorda:

l’aïllament és fonamental,

per mantenir el control.

Bet Rovira 4t ESO

 

Tinc por.

A vegades tinc por de mi mateixa,

aquella sensació d’ofegar-me

moltes vegades és constant,

avisant-me que d’aquí poc

tot el meu cos estarà sota l’aigua,

que el silenci em consumirà i em congelarà,

impedint que pugui tornar a la superfície.

Maria Regués 4t ESO

 

L’ICEBERG

Un mar d’aigua calenta,

i al mig, un iceberg, jo.

L’iceberg, d’escorça dura, que fa de muralla,

i freda cuirassa com les tardes d’hivern.

El meu cos em pesa, queda mig submergit,

sota l’aigua; records i remordiments,

que m’enfonsen i m’ofeguen,

a mesura que passa el temps.

Però, quan surti el sol,

l’iceberg es desfarà,

amb l’escorça, i la muralla,

i les càlides aigües del mar.

Anònim 4t ESO