Obra

Càntara

Témenos Ed; Col·lecció Lai 2018

El pont és a Càntara l'element troncal i recurrent del poemari, estructurat en tres seccions, corresponents a les tres parts de què es compon aquesta construcció: el pilar i els contraforts, el tauler i la llum. Mentre que els primers elements confereixen solidesa al conjunt, el tauler garanteix el trànsit de persones, i la llum, l'espai existent entre els pilars, permet el pas del corrent de l'aigua. Sònia Moya fa seva aquesta distribució per descriure un procés experiencial que, a partir d'una actitud immobilista, evoluciona cap al moviment i la transformació personal i col·lectiva. D'aquí que la veu poètica, tot i brollar d'allò que pensa i sent l'autora, no pretén sinó ser la veu de qualsevol ésser humà a la recerca d'una consciència pròpia, enmig d'un món i una societat convulsos, erràtics i sovint deshumanitzats.
Jordi Estrada

C


Va ser la llum.

Res
        d’especial
a les seves mans.

Va ser la llum

que va onejar ampla i llarga
revoltant-se de colors,
es va fer visible i espermàtica
en travessar vitralls
de dubtes i recances,
i va acabar lliurant-se
sobre l’esquena del camí
tot
        enfocant
                    la possibilitat.

                        

Plutó

Témenos, premi Mossen Narcís Saguer 2014

El cànon està representat en aquest llibre deliciós pels doctors, les teràpies, els règims, i la poesia és el desig de continuar creient en la màgia dels reis mags i de tenir els versos guardats a les butxaques com uns caramels d’eucaliptus quan la realitat ens fa tossir amb la seva cruesa. aquest vagarejar, desvariejar des del neguit del planeta petit, menystingut, fora del cànon, descataloga (cap al psiquiatre) éssers que es demanen el perquè de l’angoixa quan aquesta se sent ‘dins de casa’, en el racó del món que habitem, en el cos que vivim. En les tensions i les contradiccions, entre la dolçor i la duresa, matisats per la meteorologia, els pronòstics i les borrasques, sorgeixen els versos de Plutó com un petit manifest.
Anna Aguilar-Amat

PEDAÇ



Com la flor de tela
on enganxem
gotes de plàstic.

Com pintar-se els llavis,
cosir un pedaç
als pantalons,
preparar cafè
quan tenim son,
o engegar l’estufa
enmig de la tempesta.

Tots som víctimes
de les nostres mancances,
i busquem matinades buides
perquè ens xopi la rosada.
                            

Gramàtica del equilibri

Témenos, Premi Amadeu Oller 2010, Ed. Galerada

Els poemes d'aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d'imatges domèstiques. Se't claven com una fotografia d'un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s'ambienta i davalla en escenaris on l'amor i la soledat tenen consicència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. (…) Superb descobriment del premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.
David Castillo

GOT D’AIGUA


Sempre deixes
A la tauleta de nit
Un got d’aigua ben ple
Quan anem a dormir.

I em pregunto
Quan se t’acabarà
Aquesta set ferotge
I l’avidesa adolescent
De la teva llengua adulta
En llepar-te els llavis
Després de beure.

No tanquis el llum.
Jo també tinc set.
                            

Silur

Premi Narcís Lunes i Boloix 2018, Ed. Meteora, Col·lecció Mitilene 2019.

Moviment, viatge, desplaçament, és a dir, recerca: heus aquí el que batega a Silur a través d’una geologia que s’omple d’aus migratòries, moviments sísmics i tsunamis per a descriure un món que és, abans que res, un retrat en erupció del jo poètic. No en va el primer poema —i veritable pròleg— diu: «Va decidir/ que mai més no parlaria d’ella./ I va trobar el seu propi rostre/ reflectit en tots els llibres». En aquests versos hi ha la clau de lectura del poemari, a més d’una afirmació conceptual que es remunta, per exemple, a Donna Haraway i el coneixement situat: l’observació científica del món —aquí, geofísica— mai no pot deslligar-se del meu propi punt de vista, de qui soc i de qui mai no podré ser.
Mireia Calafelll

HERÈNCIA


Com tots,
reprodueix gestos que ha heretat.
Com descalçar-se en arribar a casa
i aparellar meticulosament les sabates,
endreçades com un rosari
en el desconcert de les seves passes.

I,
com tots,
no se'n desfà,
d'aquesta herència.
Per si algú li entra a casa
en el silenci de la nit
i descobreix el tumult eixordador
de les paraules que li habiten els somnis
abans de fer-se poesia.