Obra

Càntara

Témenos Ed; Col·lecció Lai 2018

El pont és a Càntara l'element troncal i recurrent del poemari, estructurat en tres seccions, corresponents a les tres parts de què es compon aquesta construcció: el pilar i els contraforts, el tauler i la llum. Mentre que els primers elements confereixen solidesa al conjunt, el tauler garanteix el trànsit de persones, i la llum, l'espai existent entre els pilars, permet el pas del corrent de l'aigua. Sònia Moya fa seva aquesta distribució per descriure un procés experiencial que, a partir d'una actitud immobilista, evoluciona cap al moviment i la transformació personal i col·lectiva. D'aquí que la veu poètica, tot i brollar d'allò que pensa i sent l'autora, no pretén sinó ser la veu de qualsevol ésser humà a la recerca d'una consciència pròpia, enmig d'un món i una societat convulsos, erràtics i sovint deshumanitzats.
Jordi Estrada

C


Va ser la llum.

Res
        d’especial
a les seves mans.

Va ser la llum

que va onejar ampla i llarga
revoltant-se de colors,
es va fer visible i espermàtica
en travessar vitralls
de dubtes i recances,
i va acabar lliurant-se
sobre l’esquena del camí
tot
        enfocant
                    la possibilitat.

                        

Intersecció de conjunts

Témenos Ed; Col·lecció Lai, 2017

Des dels gestos més quotidians, aquests poemes, fets d’evocacions, de sensacions i de sensibilitat, estableixen un joc de reflexos cap al lector, l’acaren dolçament a ell mateix i, sobretot, als seus fantasmes en els àmbits de la identitat familiar (pare, mare, fill/a), dels rols, dels prejudicis...
Víctor Sunyol

PER SABER-TE
                                ...aquesta glopada
                                de sol esbatanat que em sobta.
                                Maria Mercè Marçal


Per saber-te carn endins,
la crescuda a les artèries,
la remor de cargolines
al coixí i a les sabates
un aiguat que no gosava
desbordar-se per la pell.
Per saber-te carn enllà,
el galop del teu cos tebi,
la cremor a l'arrel de l'arbre,
l'espetec en els meus ossos
d'una llum que m'enferrissa
i m'esclata enfront dels ulls
per saber-me carn endins
carn enllà i carn a través
absolutament sencera.
                            

Gramàtica del equilibri

Premi Amadeu Oller 2010, Ed. Galerada

Els poemes d'aquest primer llibre de Sònia Moya són plens d'imatges domèstiques. Se't claven com una fotografia d'un moment perdut i resten esmolades com les velles cançons de Vinicius de Moraes i Tom Jobim. La desolació s'ambienta i davalla en escenaris on l'amor i la soledat tenen consicència de la seva fragilitat. Els rellotges, la taula, els plats, les forquilles i alguns altres objectes de la llar conformen un paisatge que sovint ens fereix en el record dolorós que molts dels poemes exposen. (…) Superb descobriment del premi Amadeu Oller. La lectura omple els pulmons.
David Castillo

GOT D’AIGUA


Sempre deixes
A la tauleta de nit
Un got d’aigua ben ple
Quan anem a dormir.

I em pregunto
Quan se t’acabarà
Aquesta set ferotge
I l’avidesa adolescent
De la teva llengua adulta
En llepar-te els llavis
Després de beure.

No tanquis el llum.
Jo també tinc set.
                            

Silur

Premi Narcís Lunes i Boloix 2018, Ed. Meteora, Col·lecció Mitilene 2019.

Moviment, viatge, desplaçament, és a dir, recerca: heus aquí el que batega a Silur a través d’una geologia que s’omple d’aus migratòries, moviments sísmics i tsunamis per a descriure un món que és, abans que res, un retrat en erupció del jo poètic. No en va el primer poema —i veritable pròleg— diu: «Va decidir/ que mai més no parlaria d’ella./ I va trobar el seu propi rostre/ reflectit en tots els llibres». En aquests versos hi ha la clau de lectura del poemari, a més d’una afirmació conceptual que es remunta, per exemple, a Donna Haraway i el coneixement situat: l’observació científica del món —aquí, geofísica— mai no pot deslligar-se del meu propi punt de vista, de qui soc i de qui mai no podré ser.
Mireia Calafelll

HERÈNCIA


Com tots,
reprodueix gestos que ha heretat.
Com descalçar-se en arribar a casa
i aparellar meticulosament les sabates,
endreçades com un rosari
en el desconcert de les seves passes.

I,
com tots,
no se'n desfà,
d'aquesta herència.
Per si algú li entra a casa
en el silenci de la nit
i descobreix el tumult eixordador
de les paraules que li habiten els somnis
abans de fer-se poesia.


                        

Dir el monstre

Col·lecció Mimosa Jove. Editorial Trípode

Els monstres de la Sònia Moya ens mostren quelcom que és en nosaltres, en les nostres febleses, en les nostres inquietuds, en les inseguretats, en els perills, en els reptes que tenim, en l’encarament de la vida i dels amors, en la vivència del temps, i sobretot en les nostres pors. Els hem de conèixer, els hem d’anomenar, els hem de dir. El fet de posar nom és un acte de poder que crea vincles amb les coses i amb les persones. Posem nom a les cases, als vaixells, al nostre cotxe, als animals amb els quals convivim, als fills. Dir el monstre és el primer pas per conèixer-lo, i també per conèixer-nos, perquè el monstre és un mirall. Parlar, dir, és obrir la porta a la victòria. En cas contrari, perdem.
Eduard Sanahuja i Yll

Abracadabra


Com en diries, del monstre
que no et deixa veure’t?
Que t’esgarrapa els ulls,
que et tanca la porta als morros,
que et fa la traveta,
que et pren l’aire
i t’ofega.

És el monstre
amb més noms de la història
i el més silenciat de tots.

I potser anomenar-lo,
per fi,
el farà desaparèixer.